dimarts, 28 de març de 2017

Tot cantant i recitant amb Antonio Rubio

El Grup de treball de biblioteques infantils i juvenils Bib.Botó, l’editorial Kalandraka i la Biblioteca Ignasi Iglesias - Can Fabra de Barcelona van organitzar una trobada el passat dilluns 6 de març amb Antonio Rubio, autor de col·leccions tan preuades com Del bressol a la lluna (De la cuna a la luna) o poemaris com Almanaque musical, 7 llaves de cuento o el seu darrer treball Las alas del avecedario.

La trobada anava dirigida a professionals mediadors i volia ser una reflexió sobre la formació lectora a partir dels sis mesos a través de la poesia. Diem que “volia ser” perquè realment la trobada amb Antonio Rubio va ser això i molt més, un regal per sobre de tot.

Antonio Rubio va començar la seva xerrada posant una mica de context a la seva història dins la literatura infantil. Ens va parlar del moviment d’Acción Educativa, que venia a ser un equivalent madrileny de Rosa Sensat. Allà, a principis de la dècada dels 70, van coincidir noms tan importants segons Rubio com Federico Martín Nebras, Ana Pelegrín y Felicidad Orquín. Lectors crítics, narradors orals, estudiosos del folklore, mestres vinculats als moviments de renovació pedagògica... tots ells van donar entrada a la literatura infantil, el conte i la poesia a l’escola.

Antonio Rubio, entre cançons, poemes i rodolins, va anar donant petites pinzellades del perquè és tan important la poesia en l’itinerari lector dels infants. Al seu costat, tot l’equip de Kalandraka va fer palesa la importància del departament pedagògic de l’editorial gallega. Cada una de les col·leccions de poesia que s’engeguen són la culminació d’un important període de reflexió: col·leccions com De la cuna a la luna, Trece lunas, Colección Orihuela, Poesía ilustrada...

Antonio Rubio va parlar-nos dels cançoners i de quin era l’escenari, l’espai del joc líric a cada part del recorregut lector.

Primer cançoner: el joc líric dels 0 als 3 anys: l’espai és el propi COS
Segon cançoner: el joc líric dels 3 als 6 anys: l’espai és LA PLAÇA (jocs de fer fila, rotllana, sorteig...)
Tercer cançoner: el joc líric dels 6 al 9 anys: l’espai és el propi LLENGUATGE (refranys, endevinalles, poesia...)

Un possible quart cançoner, podria ser a partir dels 10 anys, l’ espai CANÇONER. Podríem recopilar, del més pròxim al més llunyà, el nostre propi cançoner al llarg dels deu anys? Seríem capaços de fer-nos la nostra Autobiografia poética?

“Se vive en la infancia y luego se vive de recuerdo”

“El llanto se cura con el canto”

Ens va parlar del pas lògic de la lectura i el folklore a l’escriptura, del surrealisme de les cançons infantils, del “ojo indómito” segons Martín Nebras, de les traduccions...

Va dedicar un temps preciós a explicar-nos les diferents estructures pòetiques (acumulatives, repetitives, onomatopeies, joc del veig-veig...) en les que es va basar per a crear la col·lecció De la cuna a la luna. Vam tenir la sort de comptar amb la presència de Gina Clotet, que va llegir algunes de les versions en català d’aquesta IMPRESCINDIBLE col·ecció de poesia per a primeres edats.

Es fa impossible resumir en quatre ratlles tot el què va anar dient, però preneu-vos aquests apunts com una crida per a trobar el temps i l’espai a la vostra biblioteca per a aprofundir i difondre la poesia a la petita infància. En tot cas val la pena buscar llibres, articles, de noms que l’Antonio va anar repetint com els de Federico Martín Nebras, Dolors Rius, Ana Pelegrín o Gabriela Mistral.

I a més a més, us convidem a llegir dues entrades molt completes que ens parlen de la visita d' Antonio Rubio a casa nostra. Dos grans homes de la lij en parlen en els seus blocs:
Jaume Centelles, autor i mestre.
Germán Machado, autor i llibreter a "El petit tresor" (Vic).

I si encara voleu més, podeu passar una estona a la playlist de vídeos que vam enregistrar de la trobada.



Xerrada amb Antonio Rubio: Àudio de la primera hora de trobada, gravat per Marta Roig.

[Crònica de Glòria Gorchs. Vídeos de Laia Ventura.]

dimarts, 21 de març de 2017

Una serie de catastróficas desdichas (Sèrie de Netflix)

Bona tarda, jo no sóc Lemony Snicket però em permeto la llibertat de fer un grapat d’advertiments sobre aquesta sèrie que és l’adaptació d’un llibre que no heu de llegir a no ser que vulgueu gaudir d’un munt d’aventures, sorpreses, i molts malentesos. No digueu a ningú que jo us he recomanat llegir: Un seguit de desgràcies catastròfiques, perquè ho podria negar fins i tot davant d’un pèrit qualificat en la detecció de prescriptors sobredimensionats.



Qualsevol que tingui la temptació d’apropar-se a aquesta Serie de catastróficas desdichas queda advertit de les inimaginables conseqüències que se’n poden derivar en els processos de creixement i maduració personal, no sols en els joves sinó també en els adults que els poden acompanyar, sigui esporàdica o habitualment en el seu visionat.
Netflix es el segell que ha estat convençut per a pagar els diners necessaris per finançar aquest munt de despropòsits en format audiovisual, que avui s’ha popularitzat sota el comú denominador de les sèries.



Aquí trobarem relatades totes les penúries a les que es veurà sotmesa la família Baudelaire: especialment els fills, doncs els pares sembla que acaben de traspassar. Violet, Klaus, i la petita Sunny hauran de fer front no sols a una tristesa desconsolada sinó també al seu nou tiet, el Compte Olaf, que serà el seu nou tutor legal, encara que de legal....bé, no puc seguir parlant, crec que em poden estar espiant i que puc estar infringint unes quantes lleis estatals sobre la cura d’Spoliers, així que no he de dir més del compte, tot i això us diré d’ell que es més lleig que furgar-se el nas.



Aquesta primera temporada té 8 magnífics episodis que treuen el singlot i està basada en els llegendaris tretze llibres escrits per Daniel Handler mes conegut com a Lemony Snicket, i que repeteixo no sóc jo, i que a més a més n’és el productor.

I si després de suportar càstigs injustos, exàmens sorpresa, esgotadores classes d’educació física, i terribles extraescolars de finances termodinàmiques, encara us queden ganes per passar una bona estona, doncs ja sabeu que teniu uns llibres i una sèrie esperant-vos i oferint-vos un lloc d’evasió inalienable.




Esteu avisats, que no amenaçats, la sèrie és absolutament genial!!!


Jaume Vilarrubí

divendres, 10 de març de 2017

Què és un clàssic?

El passat 2 de març de 2017 ens vam trobar a la biblioteca de Bellvitge alguns dels membres de grup de treball de biblioteques infantils de la zona del Baix Llobregat Sud, en una de les trobades que anomenem “esmorzars” perquè no només treballem algun tema relacionat amb el fons, els serveis, el personal o els espais de les seccions infantils, sinó que a més aprofitem per fe uns bons tiberis a mig matí.

Cornellà, Gavà, L’Hospitalet, Viladecans, El Prat, i probablement alguna altra biblioteca que m’oblido (i que espero em disculpi), van assistir a aquesta trobada, la primera d’un cicle que girarà al voltant del fons que coneixem com a “I**”, els llibres d’imaginació adreçats a lectors d’entre 7 i 10 anys. Aquesta primera reunió de treball, concretament, ens havia de servir per reflexionar i parlar sobre un gran tema: ELS CLÀSSICS.

Avui el meu objectiu és deixar-vos aquí unes quantes idees que va compartir amb nosaltres el convidat especial de la jornada. Perquè, no us ho he dit, però a més de menjar i treballar, els esmorzars també es caracteritzen perquè hi assisteix una persona especialista en el tema, o que, si més no, creiem que ens pot aportar una visió amb més perspectiva que la nostra, i per tant ajudar-nos a entendre’l o complementar-ne els coneixements que nosaltres poguem tenir.

Aquesta vegada ens va acompanyar en Pep Molist, bibliotecari, autor, crític, col·laborador de la revista Faristol, també membre del blog Llibres al replà, entre moltes altres coses.

I quina va ser la nostra sorpresa al descobrir que en Pep no havia vingut sol a l’esmorzar! A la motxilla, hi havia posat tres autors que, abans que ell, havien reflexionat sobre la pregunta: Què és un clàssic? (o, dita d’una altra manera, Què fa que un llibre es converteixi en clàssic?).

Després de fer una breu definició de clàssic com aquella obra que perdura en el temps/en el gust dels lectors, entren en escena, per ordre, tres persones que han estudiat i teoritzat sobre els càssics.

Borges va cridar l’atenció sobre el fet que per afirmar que un llibre és un clàssic, cal que hi hagi hagut un grup de persones (lectors, professionals…) que hagin estat d’acord en que el llibre ho és.

“Clásico no es un libro (lo repito) que necesariamente posee tales o cuales méritos; es un libro que las generaciones de los hombres, urgidas por diferentes razones, leen con previo fervor y con una misteriosa lealtad.”
(Los clásicos según Borges)

Calvino va escriure un famós text titulat “Per què llegir els clàssics?” on dóna una sèrie de raons que ens poden ajudar a distingir els clàssics d’aquells que no ho són. Les que us deixem a continuació les hem traduït del text original, que podeu consultar en PDF a la web de l’editorial Siruela.

“Els clàssics són aquells llibres dels que s’acostuma a escoltar la gent que diu: “Estic rellegint…” i mai “Estic llegint…”
“Tota relectura d’un clàssic és una lectura de descobriment igual que la primera.”
“Clàssics són aquells llibres que com més creu un que els coneix d’oïdes, més nous, inesperats, inèdits resulten en llegir-los de veritat.”

I com a tercera especialista, una de casa nostra que ha dedicat molt temps a estudiar i reflexionar sobre els clàssics literaris, i concretament els clàssics de la LIJ: Teresa Duran. A la conferència que va fer durant l’última jornada de crítics de la revista Faristol va parlar de com dins la LIJ els llibres poden convertir-se en clàssics per diferents raons.

- Per tradició: llibres que, per haver estat significatius en un moment determinat, passen de generació en generació. No tenen perquè ser d’una gran qualitat literària, però sí acostumen a portar una càrrega simbòlica o sentimental dins la història de la LIJ.

- Per apropiació: aquelles obres que són adaptacions d’històries populars de la tradició rondallística. Per exemple, les versions de La Caputxeta.

- Per innovació: obres que aporten quelcom que no existia abans, que suposen un trencament en la tradició de la història de la LIJ. Obres que experimenten amb la seva forma, llengua, etc…

Així doncs, en Pep afirma que el concepte de clàssic és un terme que planteja molts dubtes, i avui dia encara més donat que no tenim una perspectiva històrica i que el sector editorial ha agafat una velocitat de vertigen. És per això que quan parlem de literatura relativament recent, és útil fer servir el terme “referent” enlloc de clàssic.

Quins són els llibres que podem considerar avui, doncs, “referents”?
Aquí tres claus per detectar-los:

1) Es tracta de llibres generosos: llibres que donen a tothom que s’acosta a ells, tant infants com adults. Són llibres, per tant, als que hem d’aplicar el mateix rigor que a la literatura “sense adjectius”.

2) Són llibres on el valor estètic i literari està per sobre del valor didàctic i pedagògic. Els valors hi poden estar presents, perquè es tracta d’obres d’art i com a tals apel·len a la nostra humanitat, però aquests valors no han de ser l’objectiu principal de l’obra.

3) Un bon llibre és sempre comunicació: ha de transmetre alguna cosa, ja sigui por, riure, llàgrimes, reflexions… El que no pot passar és que el llibre passi per davant nostre sense haver-nos comunicat res; sense haver-nos provocat cap reacció.

I per acabar la seva exposició, en Pep ens va proposar les següents reflexions finals:

- La velocitat a la que els llibres apareixen i desapareixen avui dia és insostenible. Hi ha novetats boníssimes que pràcticament no tenim temps ni de descobrir entre les prestatgeries de novetats abans no hagin estat substituïdes per unes altres. I correm el risc de fer-les desaparèixer també dels nostres prestatges, per encabir novetats més recents. És important, en un escenari com aquest, el treball de grups d’especialistes que llegeixen, discuteixen, i arriben a consensos sobre quins són bons llibres, llibres referents, i quins no. Així, per exemple, els llibres nominats als premis atrapallibres són fruit d’un consens entre un grup de bibliotecaris, llibreters i crítics, i una bona breu selecció del bo i millor publicat l’últim any en diverses franges d’edat.

- En una societat on el nivell lector és baix, com la nostra, el mercat es veu molt afectat per modes i tendències passatgeres que es mengen la literatura de qualitat. En el cas de la franja de 7 a 10 anys, per exemple, estaríem parlant de sèries de moda o del boom d’àlbums il·lustrats que, massa sovint, no aporten res. És innegable que ho hem de tenir, perquè el públic ho demana, però hem de vigilar que no es mengin l’atenció que hauríem de centrar en els llibres de qualitat i que considerem referents pels motius que siguin.

Com veieu, va ser una xerrada molt profitosa i que va posar en mans dels assistents un bon grapat d’eines teòriques per tal de treballar els llibres que tenim als nostres prestatges de I**, tenint en compte especialment si els llibres amb més presència a les nostres biblioteques són o no referents, i quins llibres de qualitat considerem que podrem seguir recomanant amb el pas del temps.

Des d’aquí, gràcies Pep per compartir els teus criteris, i també dubtes, amb nosaltres, i gràcies a l’organització dels esmorzars per donar-nos l’oportunitat d’aturar-nos una estona a treballar el nostre fons amb la pausa que sovint tant trobem a faltar.